Aquest és el text de lectura obligatòria que llegirem en veu alta el proper dijous. En farem també un comentari de text.
La primera pregunta que m'agradaria que tots us féssiu és per què pensau que he triat aquest text, que és el discurs final de la pel·lícula EL GRAN DICTADOR dirigida i interpretada per Charles Chaplin l’any 1940.
Ho sento. Però jo no vull ser emperador. Aquest no és el meu ofici, sinó ajudar a tothom, si això fos possible. Blancs o negres. Jueus o gentils. Hem d'ajudar-nos els uns als altres; els éssers humans som així. Volem fer feliços als altres, no fer-nos desgraciats. No volem odiar.
En aquest món hi ha lloc per a tots i la bona terra és rica i pot alimentar a tots els éssers humans. El camí de la vida pot ser lliure i bell, però ho hem perdut. La cobdícia ha enverinat les armes, ha aixecat barreres d'odi, ens ha empès cap a les misèries i les matances. Hem progressat molt de pressa, però ens hem empresonat a nosaltres mateixos. El maquinisme, que crea abundància, ens deixa en la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics. La nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa, sentim molt poc. Més que màquines necessitem més humanitat. Més que intel·ligència, tenir bondat i dolçor.
Sense aquestes qualitats la vida serà violenta, es perdrà tot. Els avions i la ràdio ens fan sentir-nos més propers. La veritable naturalesa d'aquests invents exigeix bondat humana, exigeix la germanor universal que ens uneixi a tots nosaltres. Ara mateix, la meva veu arriba a milions d'éssers a tot el món, milions d'homes desesperats, dones i nens, víctimes d'un sistema que fa torturar als homes i empresonar a gent innocent. Qui pugui sentir-me, els dic: no desespereu. La dissort que patim no és més que la passatgera cobdícia i l'amargor d’homes que temen seguir el camí del progrés humà.
L'odi passarà i cauran els dictadors, i el poder que se li va llevar al poble es retornarà al poble, i, així, mentre l'Home existeixi, la llibertat no perillerà.
Soldats, no us lliureu a aquells que en realitat us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides i us diuen què heu de fer, què dir i què sentir. Us escombren el cervell, us enceben, us tracten com a bestiar i com a carn de canó. No us lliureu a aquests individus inhumans, homes màquina, amb cervells i cors de màquina. Vosaltres no sou bèsties, no sou màquines, sou Homes. Porteu l'amor de la Humanitat en els vostres cors, no l'odi. Només els qui no estimen odien. Els qui no estimen, i els inhumans.
Soldats, no lluiteu per l'esclavitud, sinó per la llibertat. En el capítol 17 de Sant Lucas es llegeix: "El Regne de Déu no està en un home, ni en un grup d'homes, sinó en tots els homes..." Vosaltres, els homes, teniu el poder. El poder de crear màquines, el poder de crear felicitat, el poder de fer aquesta vida lliure i bella i convertir-la en una meravellosa aventura.
En nom de la democràcia, utilitzem aquest poder actuant tots units. Lluitem per un món nou, digne i noble que garanteixi als homes un treball, a la joventut un futur i a la vellesa seguretat. Però sota la promesa d'aquestes coses, les feres van pujar al poder. Però van mentir; mai han complert les seves promeses ni mai les compliran. Els dictadors són lliures només ells, però esclavitzen al poble. Lluitem ara per fer realitat el promès. Tots a lluitar per alliberar al món. Per derrocar barreres nacionals, per eliminar l'ambició, l'odi i la intolerància. Lluitem pel món de la raó. Un món on la ciència i el progrés, ens condueixin a tots a la felicitat.
Soldats. En nom de la democràcia, hem d'unir-nos tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada