Com que a quart m'ha sortit un seguidor que me demana insistentment que pengi els meus articles al nostre bloc, aquí vos deix el que sortirà al Bellpuig de la setmana que ve. Podeu fer totes les aportacions que vulgueu. De fet, si teniu guardats els vostres comentaris sobre els conflictes bèl·lics, els podeu enviar com a comentari, jo els pujaré al bloc. Venga, animau-vos a escriure, que és la millor forma de raonar i aprendre una llengua: feis-la servir!
Manel, la llengua i els conflictes bèl·lics
Fa pocs dies va sortir a la venda el nou disc dels Manel. Feia setmanes que s’havia anunciat el seu llançament i s’havia creat expectació entre els seus seguidors i fans. Jo els havia mig abandonat, de la mateixa manera que ells ens havien deixat un temps per preparar el nou cd. Durant aquest temps de silenci dels Manel, sense voler, havia tornat a la música de sempre, la dels discs que vaig trobar, de ben petit, per casa. Sobretot Llach, de qui, tot i la seva retirada, ¡absurda retirada!, no me’n puc desfer mai. Sempre sona Llach. Però també he tret la pols als, ja cd’s, de Sau, encara amb Carles Sabater; i els Lax’n’Busto, i Sangtraït, i els Sopa de Cabra, que tornen!; i els Ocults, que també tornen!... I així, juntament amb altres grups d’altres indrets i altres llengües, pas les meves estones de música.
Però ara he arraconat novament aquella música i he tornat als Manel i el seu “10 milles per trobar una bona armadura”. Quina meravella de disc. Quina armonia. Jo no en sé gens de música, però sí que tenc la mania de deslligar les lletres en paraules i síl·labes, i el disc de Manel té ritme, i té rima, i té molta qualitat. I quan l’escolt no puc deixar de reflexionar en un parell de temes que per a mi tenen una importància vital: la llengua i els conflictes bèl·lics.
D’entrada, pens que el fet de tenir sempre un disc en català al qual recórrer és signe de salut lingüística. Demostra que no anam tan malament, que la nostra llengua no és tan minsa com la pinten alguns. Demostra que en català som capaços de cantar i fer poesia, de fer música de la bona. Actualment han sorgit nous grups al repertori musical en llengua catalana que han aportat la maduresa que òbviament havia d’arribar. La Nova Cançó va despertar la voluntat d’un poble d’expressar-se en català. Són els pares de tot plegat. El rock català va modernitzar el panorama musical anterior, i va fer ballar joves i no tan joves en la llengua pròpia. La cançó d’autor manté un alt nivell, i segueixen sorgint joves poetes que canten en valencià, mallorquí o català central. Els grups més reivindicatius continuen omplint places de braus deshabitades, i critiquen sense por el sistema que els oprimeix. S’obren pas, és clar! I ara grups com Antònia Font, Manel, Mishima, els Amics de les Arts... omplen teatres i s’exhaureixen les entrades setmanes i dies abans del concert. Que no m’enganyin, idò: tenim una llengua que demana normalitat, perquè és una llengua normal, viva i activa.
Quin llarg camí hem de recórrer per arribar fins aquí. La ràdio i la televisió prefereixen grups d’altres punts del món abans de deixar-nos escoltar música en català. ¿Per què? ¿Per por, potser? ¿O per la pressió política a què estan sotmesos tots, o quasi tots, els mitjans de comunicació? Deia Raimon que “qui pregunta ja respon”.
I la música i les cançons han servit, en totes les llengües, per condemnar els estats-carronya, bèsties de guerra que hi ha escampats per tots els continents. Bruce, U2, Simon&Garfunkel, Bob Dylan, Antonio Flores, Serrat, Ana Belen... han críticat lliurement l’ús de les armes dels seus propis països, han demanat diàleg: pau.
I la música en català no és absenta d’aquesta crítica. Manel, al seu nou disc, presenta una cançó que, sense saber la seva font d’inspiració, m’ha tornat a la ment Abril 74 de Llach “i si un trist atzar, m’atura i caic a terra, porteu tots els meus cants...”; i Sopa de Cabra “Rius de gent, malferida corren sols, escopint el seu fracàs...”; Sau “em donaran una arma blanca, roba verda i un fusell... no em pegui, no he nascut per militar”; Electrica Dharma: “La gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana...”; i ara Manel, amb una ironia i una història lligada a un home normal, indecís i insegur d’estar fent el bé: “Soldadet, valor, valor, que depèn de gent com tu la sort del món. Però si una bala enemiga creua el vent, i em travessa el cervell... i en un segon s’inunda el mar, de soldats disparant a l’infinit, amb un soldadet enmig, que carrega mentre insulta l’enemic...”.
Els instruments dels músics i el poder de les lletres de les seves cançons han servit moltes vegades per conscienciar la ciutadania que els conflictes bèl·lics, avui, ja no s’arreglen amb les armes i la violència, i per explicar que darrere cada guerra s’hi amaga un negoci. Són les mans brutes dels que manen matar. Avui tornam a estar en guerra. Val la pena recuperar totes aquelles cançons i construir, d’una vegada, una cultura de pau i noviolència.
És la meva opinió. És, únicament, la meva raó.
Di que si Toni...
ResponElimina