Vos deix més material per reflexionar sobre com resoldre els nostres conflictes. En aquest cas he extret la introducció que el meu referent Lluís Llach fa d'una cançó que teniu més avall que se diu Tendresa. I ben mirat, pens que té raó. ¿Com és que sempre estam a punt per dir "fotre" (o joder), cagontot, quina merda... I en canvi ens costa tant dir paraules com gràcies, molt bé, enhorabona, bona feina...
Vos deman que llegiu la introducció i que escolteu la cançó llegint la lletra.
Toni CL
Vaig fer una cançó que es diu la Tendresa, i vaig pensar “mira que arribes a ser bleda”. Perquè clar, en aqquesta societat on l’agressivitat és quasi ja forma... norma de conducta, parlar d’aquests valors quasi que fa vergonya. Hem muntat una societat on les paraules que prevalen són paraules que en realitat són mediocres i mancades de sentit per a la realització de l’ésser humà. Imaginar que l’ésser huma pot ser feliç utilitzant paraules com productivitat, competitivitat, èxit, triomf, cop de colze ben donat per grimpar millor... tots sabem que és mentida, tots sabem que és mentida, però ho acceptem perquè el sistema ens imposa un xantatge econòmic, i si no ho fem estem condemnats, i a les hores l’ésser humà fa com si... fa com si...
Però quan es mira al mirall profundament sap perfectament que aquestes paraules no l’acosten ni un bri a la felicitat. Les paraules que realment valen són paraules que avui estan oblidades a contracorrent cultural, contracorrent de modes. Paraules com tendresa, generositat, bondat... El dia que quan a un infant se li pregunti “¿què vols ser quan siguis gran?”, contesti “una Bona Persona”, segurament la societat que somiem estarà molt més a la vora. Tots sabem, tots sabem que aquestes són les paraules importants, i ho sabem per una cosa tan clara que és que quan les sentim i les practiquem se’ns escalfa el cor, i la paraula humanisme pren sentit de veritat. Ho sabem perfectament. I busquem referències i no n’hi ha. I la caixa tonta va dient... I finalment les aprenem ensopagant massa tard, i quasi sempre malament. Per això quan vaig fer aquesta cançó vaig pensar “serà molt bleda, però potser fins i tot és revolucionària de tan bleda”.
La voldria dedicar a una gent que també fa de bleda, i que del seu humanisme en fa una lliço, que són la gent de Metges sense Fronteres. Hi ha altra gent com ells, molta gent com ells: gràcies!
Lluís Llach. Verges 2007
Tendresa
Aquest camí que deixo enrere és llarg
però em vull lleuger del seu bagatge,
que res no em valen tants d'atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega, hi batega,
el fràgil art de la tendresa...
Del teu amor ho espero tot i tant
que en faig un cant pel meu capvespre,
estimo l'ànsia dels teus ulls,
l'impúdic arc del teu cos nu,
però amor t'estimo encara més i sempre, més i sempre,
sabent-te esclau de la tendresa...
Del dolç batec de la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud.
El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d'una revolta:
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por.
Rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena.
Però tot d'un cop ve... la tendresa.
Ah, si no fos per la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que estima quan fa por la solitud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada