CATALÀ, DEL LLATÍ A INTERNET

Quart, aquest text és per vosaltres! El treballarem a classe, i en fareu un curt treball que us explicaré. Si algú no va participar al debat perquè no hi era, tendrà l'oportunitat de fer una breu exposició oral. 

Salut,

Toni CL

CATALÀ, DEL LLATÍ A INTERNET

INTRODUCCIÓ

El segle VIII va assistir al naixement de la llengua catalana a partir del llatí que es parlava a banda i banda dels Pirineus. Des de llavors, la història del català s'ha forjat gràcies a la tenaç transmissió familiar, en un entorn polític advers durant anys i al costat de llengües demogràficament més potents. Avui, ja amb suport institucional, creixen els seus parlants i guanya espai en el món digital. Si els mapes polítics es pintessin per llengües, es representaria d'un sol color una superfície de 69.000 quilòmetres quadrats corresponents al territori del català, compartit per Andorra, Espanya, França i Itàlia, amb més de 13 milions d'habitants en el seu conjunt. Els més de 9 milions de persones que la parlen i els més de 11 milions que l’entenen, situen el català en un lloc privilegiat en relació amb les llengües d'Estat de la Unió Europea, alineat amb el grec, el txec, el portuguès o l'hongarès, i per davant del suec, el búlgar, el danès, el finlandès, l'eslovè, l’eslovac, el letó, el lituà, el gaèlic irlandès i el maltès. Encara que pugui sorprendre, gairebé el 28% dels ciutadans de l'Estat espanyol viu en zones on el català és oficial, més que francòfons o italians a Suïssa o que francòfons a Canadà. A escala global, arriba a el 88è lloc per la seva demografia, entre les gairebé 6.000 llengües registrades en el nostre ric i complex món lingüístic. Poques són les que s'erigeixen en llengua de comunicació internacional: el portuguès, el francès, l'espanyol o, en posició de líder, l'anglès. Totes, no obstant això, tenen la seva trajectòria i uns trets històrics, socials i geogràfics propis.

ESCENARI HISTÒRIC

Les llengües manquen de partida de naixença i no tenen registre oficial on inscriure's. No sorgeixen del no-res sinó d'altres varietats lingüístiques. El català es gesta cap al segle VIII a partir del llatí col·loquial que es parlava a banda i banda dels Pirineus en la zona nord-oriental d’ Hispània, integrada llavors en l'Imperi Carolingi. Encara que fins al segle XII els documents literaris, jurídics i administratius es redacten en llatí, vam endevinar en ells que els escrivents pensaven i parlaven ja en català. Els primers fragments en català són del segle XI i el primer text literari conservat, els sermons de les Homilies d'Organyà, de finals del XII. El català troba nous espais pels quals estendre's en les Illes Balears i en el Regne de València durant el regnat de Jaume I el Conquistador (1213 - 1276) configurant una base territorial que ha romàs pràcticament fins a avui. Prova de la seva expansió i vitalitat legislativa són els Furs de València, els Costums de Tortosa, els Usatges o el Llibre del Consolat de Mar, amb les lleis de comerç que es van aplicar en el Mediterrani fins al segle XVIII. Al costat d'ells, és referència de la cultura europea l'obra del polifacètic mallorquí Ramon Llull (1232-1316), contemporani de Dante, pioner en servir-se de la llengua vernacla per a la seva prolífica producció poètica, narrativa, científica i filosòfica, camps per aquell temps reservats al llatí.

El creixement demogràfic, la prosperitat econòmica i el protagonisme de la Corona catalanoaragonesa en les rutes comercials del Mediterrani afavoreixen la seva expansió i la de la seva llengua cap a terres de Sicília, Sardenya, Nàpols i arriba fins a Atenes. El català, moneda lingüística valorada en el comerç i la diplomàcia en el Mediterrani, tenia davant seu un futur ple d'esplendor. Va ser, al costat del sicilià, idioma de la Cancelleria de Palerm i Messina des de 1282 fins al segle XVI, i va deixar fort influx en l’illa sarda, annexionada a la Corona d'Aragó l’any 1327, fins al punt que la seva ciutat d’Alguer la manté en ús fins a l'actualitat. Un futur que es reforçava amb el seu accés precoç a la impremta. Ja al 1474 veia la llum el primer llibre en català i només quatre anys més tard es convertia en la tercera llengua vulgar, amb l'alemany i l'italià per davant, que editava per vegada primera la Bíblia. No debades, en menys d'un segle dos papes, els Borja, van llegar un extens epistolari en català als arxius vaticans.

El segle XV va consagrar autors de relleu universal com Ausiàs March, Bernat Metge, Anselm Turmeda o Joanot Martorell, autor del Tirant ho Blanc. El futur prometedor va canviar quan van arribar adversitats irreversibles, després d'una severa crisi demogràfica en el segle XVI i arran de la unió dinàstica de Castella i Aragó al 1469. La creació del Consell Suprem d'Itàlia al 1556 va trencar llaços institucionals i lingüístics entre territoris de llengua catalana i italians. L'expulsió dels moriscs l’any 1609 va provocar canvis profunds, i no favorables al català, a València, i pel tractat dels Pirineus de 1659 es van lliurar a França 4.000 quilòmetres quadrats, avui coneguts com la Catalunya del Nord. Malgrat tot, Catalunya, València i les Illes Balears van mantenir les seves institucions fins a 1714 i van usar el català com únic idioma de les seves administracions. Els decrets de Nova Planta, promulgats per Felip V, van suprimir els furs de València i Aragó (1707), Catalunya (1714) i les Illes Balears (1715), derogant l'organització constitucional de la Corona catalano-aragonesa i instaurant la pròpia de Castella, i imposant el castellà en l'exèrcit i la justícia. Va penetrar ràpidament a l'escola, la documentació notarial, els registres públics, fins en la predicació religiosa, si bé el català va persistir com única llengua popular.

Després d'aquest període de decadència, el català recupera prestigi cap a 1833 gràcies al moviment literari de La Renaixença, vigoritzat a finals del XIX a Catalunya per l'impuls del catalanisme que la reivindica com a llengua nacional, i per les polítiques de revitalització mitjançant instruments d'àmbit local i provincial que, amb la creació del Institut d'Estudis Catalans al 1907, condueixen a la seva normativizació.

La República de 1931 activa la política cultural a Catalunya, oficialitza el català i li dóna entrada a les escoles i a la universitat. Novament és proscrit amb duresa entre el 1939 i 1975 en el sistema d'ensenyament, l'Administració i tota activitat cultural. Simultàniament, Catalunya acollia un gran volum de població de la resta d'Espanya, i el castellà s'ensenyoria a totes les llars per mitjà de la televisió. El català va viure la seva època més grisa sota el franquisme, sense trencar, no obstant això, la cadena de transmissió de l'idioma entre generacions i sense que es produís la dimissió lingüística d'escriptors com Riba, Carner, Sagarra, Pla, Foix, Espriu, Rodoreda, Estellés o Vilallonga, que van obrir pas a noves generacions literàries amb Baltasar Porcel, Carme Rigués, Joan Fuster o Montserrat Roig.

LLEIS I NORMES LINGÜÍSTIQUES

La situació jurídica del català és diversa en els seus territoris. Andorra ha tingut sempre el català com a única llengua oficial, consagrada per la Constitució de 1993 i la Llei d'Ordenació i ús de la llengua oficial de 1999. Després del franquisme, s'inicia la restitució de les institucions catalanes i de la seva llengua i cultura. La Constitució espanyola de 1978 declara el castellà únic idioma oficial en tot l'Estat i estableix que altres llengües espanyoles ho seran en les comunitats autònomes que així ho promulguin. Fa ja més d'un quart de segle que els estatuts de Catalunya (1979 - 2006), la Comunitat Valenciana (1982 - 2006), amb la denominació de valencià, i les Illes Balears (1983 - 2007) van promulgar l'oficialitat del català, al costat del castellà. El català té preeminència institucional i territorial, quedant garantida la llibertat individual d'elecció lingüística en les relacions públiques i privades.

A l'empara dels seus estatuts, els parlaments de Catalunya, Illes Balears i la Comunitat Valenciana van emprendre polítiques públiques en matèria lingüística. Amb la Llei de Normalització Lingüística de Catalunya (1983), el català reapareix en el paisatge de ciutats i pobles, l'administració catalana, el sistema educatiu obligatori i els mitjans de comunicació públics. La Llei de Política lingüística de 1998 incideix a més allà on el seu ús és més feble: indústries culturals, mitjans de comunicació privats, àmbit judicial, atenció al públic i senyalització comercial. Així mateix, la Comunitat Valenciana disposa des de 1983 de la Llei d'ús i ensenyament del valencià, i les Illes Balears de la Llei de normalització lingüística de 1986 (enguany, 2011, es celebra el seu 25è aniversari). Aragó segueix a l'espera del rang d'oficialitat en l'extensa franja on es parla català i la comarca murciana del Carxé roman, com Catalunya del Nord a França, sense reconeixement algun, a diferència de la legislació italiana que la declara llengua municipal a la ciutat sarda de l’Alguer.

EN CREIXEMENT, TOT I L’ENTORN ADVERS

El català creix en parlants. Avui l’entén el 94% de ciutadans d'Andorra, Catalunya i les Illes Balears, i el 75% dels de la Comunitat Valenciana. Certament, un percentatge molt superior al de les llengües pròpies de Occitània, Bretanya, Gal·les o Irlanda. Mai abans va comptar amb tants parlants ni amb nivells tan alts de comprensió i expressió per la perseverança natural de la transmissió familiar i l'increment migratori que ha implicat la incorporació de nous parlants.

Els ciutadans que tenen el castellà com llengua habitual ho són per procedència geogràfica o familiar, i no pel procés de substitució lingüística que sol donar-se en llengües enclavades en territoris amb poca vitalitat econòmica i amb sentiments d'inferioritat lingüística. No és gens estrany escoltar a progenitors amb el castellà com llengua primera conversant en català amb els seus fills. Amb tot, se segueix incloent el català a la llista de llengües minoritàries i ressorgeix periòdicament el debat sobre el perill de la seva extinció. ¿Quines raons ho justifiquen? La pràctica inexistència d'unilingües i l'escàs ús en sectors socials i econòmics claus com el cinema, la justícia o l'hostaleria, o l'arribada incessant i massiva de nous ciutadans amb expressions lingüístiques distintes (un 22% de la població, actualment). Afegint el fet de no ser oficial en el conjunt de l'Estat, on viu la majoria dels seus parlants, el veïnatge geogràfic i cultural de llengües poderoses econòmicament i demogràficament, i la pauta, estesa i anòmala, d'optar pel castellà davant un castellanoparlant capaç d'entendre el català i sovint capaç de parlar-lo.

UNA LLENGUA POSADA AL DIA

Emplaçada en un entorn advers durant segles, hi ha raons que permeten treure-la d'aquesta llista i singularitzar-la positivament entre les anomenades llengües menors. Més enllà del seu pes demogràfic, en català s'escriu, llegeix i publica en gairebé tots els àmbits i sectors, amb més de 7.000 títols editats a l'any. El llarg mil·lenni de tradició literària té en les seves més de 1.600 autors contemporanis, un altre índex indiscutible de la riquesa i vitalitat de la llengua. Conformen l'espai comunicatiu català 500 capçaleres de premsa escrita, sis canals de televisió de caràcter general, dos internacionals i cinc temàtics, 100 televisions locals, més de 300 emissores de ràdio, tres agències de notícies i prop de 300 edicions digitals. El català creix també en paraules i formes de llenguatge. Adapta el seu patrimoni lingüístic sense solució de continuïtat a la realitat social, cultural, científica i tecnològica, i s'equipa tècnicament amb recursos lingüístics acomodats als nous escenaris tecnològics: bancs de dades terminològiques, lèxics computacionals, correctors, convertidors de text a parla i al revés, plataformes d'edició, gestors i analitzadors d'informació, etcètera. El català té un desenvolupament lèxic i gramatical similar al de les grans llengües llatines, sota l'autoritat de l’Institut d'Estudis Catalans (IEC). L'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), creada al 1998, va adaptar a la pronunciació del català occidental un estàndard a partir de les normes de l’IEC, i al 2005 va resoldre les pretensions polítiques de segregar del català les seves variants valencianes al declarar que les denominacions legals i populars, català i valencià, identifiquen una única llengua.

ENTRE L’ENSENYAMENT I INTERNET

Tan decisiu com recuperar àmbits perduts o en reculada és conquistar nous espais. Un excel·lent exemple és l'accés ràpid del català a internet, lliure de restriccions temporals i espacials. És una de les 40 llengües de Google, amb més de set milions de llocs web al 2005. Encara que no es pot saber amb certesa quant català hi ha a la xarxa, se situa en la 26a posició en nombre absolut de pàgines i en la 19a en la relació de llocs web per parlant. Al 2005 va entrar en vigor el domini genèric PuntCat, que ha arribat a ja més de 40.000 registres amb quatre milions de pàgines. PuntCat identifica per vegada primera a internet un espai geogràfic, social i funcional connectat lingüísticament i culturalment. Espai que augmenta dia a dia.

El català creix en nombre d’alumnes. Perviuen amb més facilitat les llengües que s'ensenyen més enllà de l'entorn familiar. D'entrada, el català és matèria curricular on és oficial. A Catalunya, i en certa manera a les Illes Balears, és a més llengua vehicular en l'educació no universitària. En la Comunitat Valenciana coexisteixen línies en català i castellà a elecció dels pares. En el conjunt del territori catalanoparlant tenen la seva seu 20 universitats que imparteixen en català disciplines de tots els camps del saber. Al marge de l'educació reglada, gairebé 85.000 adults, la meitat d'origen estranger, han estat alumnes dels 3.200 cursos del Consorci per la Normalització Lingüística de Catalunya durant l'any 2006-2007, i gairebé 10.0000 han format parella lingüística en el programa Voluntariat per la Llengua des de 2003. Les Illes Balears i la Comunitat Valenciana apliquen programes d'igual format.

SENSE LÍMITS DE TERRITORI

Les llengües reconegudes fora del seu àmbit natural atresoren valor i augmenten el seu prestigi social. L'exili de professors catalans durant i després de la Guerra Civil va obrir pas a estudis de catalanística en universitats estrangeres. Més de 13.000 persones cursen estudis de llengua, literatura o cultura catalanes en almenys 160 universitats estrangeres, un centenar d'elles amb el suport de l'Institut Ramon Llull: Berlín, Bordeus, Cambridge, Frankfurt, Lió, Ljubljana, Londres, Los Àngeles, Moscou, Munic, Nàpols, Rennes, Venècia...

Historiadors, filòlegs, traductors i professors es varen anar agrupant en societats, avui referents de la catalanística i instruments de promoció de traduccions d'obres catalanes: la Anglo-Catalan Society (1954), la Associazione Italiana digues Studi Catlani (1978), la North American Catalan Society (1978), la Deutscher Katalanistenverband (1983), la Association Française donis Catalanistes (1990), l'Associació Russa d'Estudis Catalans (2003), avui federades al costat de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Completen la catalanística altres entitats com el Centre d'Estudis Catalans adscrit a la Universitat Pariu 8 o l’Arxiu de Tradicions de l’Alguer, creats ambdós al 1977. I no cal deixar d'esmentar que es pot estudiar català en algunes -poques- universitats espanyoles on no és llengua pròpia: Granada, Complutense de Madrid, Múrcia, Salamanca, Santiago de Compostel·la, Euskal Herriko Unibersitatea, Saragossa o la UNED, a més de les escoles oficials d'idiomes de Madrid i Salamanca. La llista es completa amb l'oferta de més de 160 cases catalanes i balears en 40 països, algun centre de l'Institut Cervantes i altres entitats com el Cercle Català o la Delegació del Govern de Catalunya a Madrid. Només en territori de parla alemanya hi ha més de 40 punts d'aprenentatge de català.

Ester Franquesa i Bonet. Lingüista, exdirectora de TERMCAT i de l'Àrea de Llengua de l'Institut Ramon Llull.